Dadaisme

Cal·ligrama dadaista

La creació del moviment

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

El naixement del moviment, el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, a Zuric, pot atribuir-se a Tristan Tzara va posar radicalment en qüestió els modes d'expressió tradicionals i els fonaments de l'art.

Segons diverses fonts, el dadà va néixer el 6 d'octubre en aquest cabaret. Tzara, el 1918 escrigué un altre manifest dadà considerat un dels més importants entre els escrits del moviment. D'altres manifests els seguiren.

Tzara va començar una campanya agressiva per estendre les idees del dadaisme, bombardejant els artistes i escriptors francesos i italians amb cartes, i aviat va emergir com el líder i mestre estratega del dadaisme.

Origen del nom

El seu nom fou elegit al atzar, tot obrint un diccionari amb un ganivet. Dada es un balbuceig infantil, simbolitza la voluntat d’anarquia i de l’ordre establert.

Desenvolupament

Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el Dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador per l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix.

No hi havia un intent de trobar el significat en el desordre, sinó més aviat d'acceptar el desordre com la pròpia natura del món, i fer-lo servir com la manera per expressar el seu disgust per l'estètica de l'anterior ordre. Per mitjà d'aquest rebuig de la cultura i l'estètica tradicionals esperaven acabar amb elles.

La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.

De manera general i per primer cop, les dones foren acceptades com a artistes completament, com a camarades de joc, còmplices i complement dels homes, no únicament com a amants o objectes per a la contemplació de l'art.

Les activitats del dadaisme incloïen reunions socials, manifestacions i publicació de revistes d'art i literatura. La crònica apassionada del món artístic, la política i la cultura impregnava les seves publicacions.

Fi del dadaisme

El dadaisme s'estengué pel món sencer, el seu esperit va conservar-se molt de temps i va influir artistes com ara Ernst, Breton, Crevel, Desnos, Jacob, Soupault, Robert o Sonia Delaunay, fins que l'any 1924 el «Manifeste du surréalisme» va suposar la fi històrica del dadaisme.

Aquest moviment va influir estils, moviments i grups posteriors, com ara el surrealisme, el pop art(com a curiositat, primer anomenat neo-dadà per alguns dels seus adherents) o el col·lectiu Fluxus.

Poema Dadaista:

Poema Dada, a dues mans, de tarda "decadent" a Bilbao

Cortines de vellut de color poc adequat,

verds botella en salons de te.

ES MOVIEN COM DOS PEIXOS INTERMITENTS

FENT PAMPALLUGUES DINS UNA PEIXERA

buida d'aigua, d'absències, de color

només omplen les veus i els acords rovellats

DE FERRO I CIUTAT HIPERMODERNA

QUE CAMINEN EN SILENCI PEL CARRER I

xarboten endins tots els sospirs i les

preguntes, tot en aquella direcció concreta.

I ALESHORES VA SER QUAN TU

MIRAVES AMUNT COM PREGUNTANT SI

... però sempre et desdeies abans d'hora

fent que tot fos un circ i somriures

VERMELLS I GROCS I BLAUS I VERDS

QUE ES MOVIEN COM FORMIGUES CÒSMIQUES

i escarabats narcotitzats, amnèsics, anestesiats

en un món on poc quedava de nosaltres.

Comentari:

Parla de dues persones que caminen per uns carrers sense colors ni vida, nomes amb el soroll de les maquines de una ciutat molt moderna, i durant el seu caminar van fer-se un munt de preguntes totes del mateix tipus, llavors semblava que algú dels dos parlaria però al final es desdeia i ho reduïa tot a un somriure, al final parla de que no queda gairebé humanitat